La cambra pròpa

La cambra pròpa

dilluns, 21 de novembre de 2016

Silenci

La casa és silenci. Les parets blanques i la teulada roja. Les portes velles que no tanquen bé també són silenci. L'àvia obre la porta, l'entrada és ampla, emblanquinada i freda. Encén el llum. La bombeta penja nua del fil elèctric. A l'era hi ha el carro. Sota la vella noguera, la tartana. L'aire fosc s'empassa la pols de la sequera. No plou. Les mosques emprenyen i es reprodueixen.
  .El parent dorm assegut al banc de fusta, a la cuina. Té la boca oberta i els peus li reposen al pedrís de la llar de foc apagada. Sota el banc els ulls de la Mixa, el seu gat. El gos se’l mira amb mandra, té les dents gastades i molta paciència.
            L’àvia tragina amb dificultat  els sacs de mongetes. S’han de triar. S’asseu a la cadira de boga. Aboca les mongetes i comença a separar, les bones les posarà dintre de les velles garrafes de vidre verd i les conservarà; les altres, les llençarà als porcs.  Li vénen al cap les paraules de la seva mare, Sant Marc Santa Creu Santa Bàrbara no ens deixeu, i mentre tria les mongetes, no para de repetir-les. El parent, al banc, es desperta. El gos se’l mira.
—Trio les mongetes per demà —diu l’àvia en veu alta.
El parent rondina amb un ull mig obert. Obre l’altre ull, badalla i diu:
—En aquesta casa no es pot dormir. Collons!
L’àvia se’l mira indiferent. S’aixeca i surt a fora l’era. La nit ha fet desaparèixer les definides formes del dia. A la banda esquerra hi ha la vella noguera i el paller. A la punta del pal de paller, una olla al revés. Més avall hi ha el safareig i el camí de l’hort. L’àvia camina cap al safareig. D’ençà que està sola que torna a llençar pedretes a l’aigua. Li agrada sentir el soroll de la pedra, barrejat amb el raucar de les granotes.
            —Hi ha una ratota a la palla —diu el parent que ara se li apropa.
L’àvia agafa més pedretes i les llença. Sense mirar el parent li diu:
            —Ja l’he vista, deixa-la tranquil·la.
El parent porta un ram de palla i poc a poc en va llençant els brins a l’aigua. Els brins suren, les pedres no. El parent calla i observa brins i pedres.
            L’home clava una puntada de peu al gos vell que borda i se’n va.
—Les nits són llargues, massa llargues —el parent no espera resposta, tampoc no espera preguntes. Contempla la imatge del paller a una banda i el safareig a l’altra. Immòbil. Li sembla tenir pedres als ossos. Li costa respirar. La nit redibuixa contorns plens d’espectres.
—Em ronquen els budells, tinc gana —diu el parent, tocant-se la panxa.
Marxa cap a la cuina, desembolica la cansalada que guarden al carner. Es talla una llesca de pa. És sec. Millor, pensa, m’agrada més així. Mentre menja diu:
—Què li passa a aquesta dona. Coi, no la puc entendre. Maleït sia.
L’àvia, que torna del safareig, entra a la cuina. L’ha sentit.
—Tu no saps res!  —l’àvia marxa i s’asseu a fora, al banc de fusta.
El parent s’acaba el pa i la cansalada. Neguitós.  S’espolsa les engrunes. Surt a fora. S’asseu al seu costat i diu:
—Abans he dormit un xic  —fa, mentre badalla.
—Jo t’he despertat  —li diu l’àvia tot fregant-se les mans.
—No, no t’amoïnis, dona —respon el parent mentre fa el gest d’aixecar-se— Sabia que aquí, poc podria dormir. La lluna és massa rodona avui.
L’àvia pensa que el parent és boig. Avui no hi ha lluna. La nit és negre, com el seu davantal.
—Avui —continua explicant-se el parent—: la lluna és rodona i jo he vist algú que s’allunya. L’he tornat a somiar. He somiat amb l’ombra. L’ombra que s’allunya tenia els seus ulls. Els de la meva dona. Tenia els seus cabells llargs i duia la seva camisa de dormir. Em mostrava el cos i s’arromangava la camisa i li he cridat: “Tapa’t, que t’has fet vella i arrugada”. I l’ombra s’ha tapat el cos. Llavors jo m’he assegut a la vora del camí i l’ombra m’ha dit: “Portes els pantalons apedaçats i et van balders. Tu també t’has fet vell. Vell i brut”. Jo no sóc vell, he pensat. L’ombra s’ha acostat i jo he volgut tocar-li els cabells. Els cabells de la meva dona. L’ombra m’ha dit: “No em toquis, no sóc res. Renta’t, vell i brut”, mentre em mirava amb una mirada sense ulls.
L’àvia, ara asseguda, escolta el parent i no diu res.
—Els homes, Aurora,  som imbècils, sempre estem disposats a perdonar — continua el parent, amb la veu trencada—: Li he perdonat fins i tot allò del mosso, quan tothom se’n fotia  de mi.
El gos queixala amb penes i treballs la cotna de la cansalada. El gat miola. El parent se’ls mira i continua. L’àvia se l’escolta i sospira, mirant el terra.
—Se’m feia difícil mirar-la als ulls —fa el parent amb el cap cot— L’únic que encara no li he perdonat és que es morís tan aviat. Com si no li importés deixar-me sol. Potser mai no la vaig saber estimar.
—Jo no sé quin és el  sentit de les nostres vides, potser tan sols tenir fills? —diu l’àvia poc a poc.
El parent arronsa les espatlles i diu:
—Tres dones he estimat a la meva vida i a les tres les he perdut.
L’àvia escup i es frega les mans amb ràbia i en silenci.
—La meva filla, fixa’t   —El parent mira per primera vegada la dona que ara en silenci esgarrapa el terra amb els peus i afegeix—: se’n va anar a ciutat massa joveneta i no n’he sabut res més. Fa temps que no veig la Milena.
—La guerra ens va partir. Entranyes i cor. Només ens queden els budells, plens de merda, maleït siga! —l’àvia s’aixeca lentament.
El gos la segueix amb mandra i mou la cua.
—Saps una cosa? —el parent s’aixeca també—: La mirada no menteix. La meva dona em va confessar allò del mosso amb la mirada més ingènua del món —diu el parent i continua—: Bora nit,  Aurora.
—Bora nit —diu l’àvia i torna a sentir milers d’ocells que li xisclen per dintre.
 L’entrada és ampla i dóna al celler. El celler fa olor de bóta i de vi. Al fons,  les escales porten a les habitacions. Al matí hi reposaran les bacinetes que l’àvia buidarà amb indiferència. Un passadís petit parteix la casa. L’àvia dorm al costat esquerra; el parent, al dret.