.El parent dorm assegut al banc de fusta, a la cuina. Té la boca oberta i els peus li reposen al pedrís de la llar de foc apagada. Sota el banc els ulls de la Mixa, el seu gat. El gos se’l mira amb mandra, té les dents gastades i molta paciència.
L’àvia tragina amb dificultat els sacs de mongetes. S’han de triar. S’asseu
a la cadira de boga. Aboca les mongetes i comença a separar, les bones les
posarà dintre de les velles garrafes de vidre verd i les conservarà; les
altres, les llençarà als porcs. Li vénen
al cap les paraules de la seva mare, Sant Marc Santa Creu Santa Bàrbara no ens
deixeu, i mentre tria les mongetes, no para de repetir-les. El parent, al banc,
es desperta. El gos se’l mira.
—Trio les mongetes
per demà —diu l’àvia en veu alta.
El parent rondina amb un ull
mig obert. Obre l’altre ull, badalla i diu:
—En aquesta casa no
es pot dormir. Collons!
L’àvia se’l mira indiferent.
S’aixeca i surt a fora l’era. La nit ha fet desaparèixer les definides formes
del dia. A la banda esquerra hi ha la vella noguera i el paller. A la punta del
pal de paller, una olla al revés. Més avall hi ha el safareig i el camí de
l’hort. L’àvia camina cap al safareig. D’ençà que està sola que torna a llençar
pedretes a l’aigua. Li agrada sentir el soroll de la pedra, barrejat amb el
raucar de les granotes.
—Hi ha una ratota a la palla —diu el parent que ara se li
apropa.
L’àvia agafa més pedretes i
les llença. Sense mirar el parent li diu:
—Ja l’he vista, deixa-la tranquil·la.
El parent porta un ram de
palla i poc a poc en va llençant els brins a l’aigua. Els brins suren, les
pedres no. El parent calla i observa brins i pedres.
L’home clava una puntada de peu al gos vell que borda i
se’n va.
—Les nits són
llargues, massa llargues —el parent no espera resposta, tampoc no espera
preguntes. Contempla la imatge del paller a una banda i el safareig a l’altra.
Immòbil. Li sembla tenir pedres als ossos. Li costa respirar. La nit redibuixa
contorns plens d’espectres.
—Em ronquen els
budells, tinc gana —diu el parent, tocant-se la panxa.
Marxa cap a la cuina,
desembolica la cansalada que guarden al carner. Es talla una llesca de pa. És
sec. Millor, pensa, m’agrada més així. Mentre menja diu:
—Què li passa a
aquesta dona. Coi, no la puc entendre. Maleït sia.
L’àvia, que torna del
safareig, entra a la cuina. L’ha sentit.
—Tu no saps
res! —l’àvia marxa i s’asseu a fora, al
banc de fusta.
El parent s’acaba el pa i la
cansalada. Neguitós. S’espolsa les
engrunes. Surt a fora. S’asseu al seu costat i diu:
—Abans he dormit un
xic —fa, mentre badalla.
—Jo t’he despertat —li diu l’àvia tot fregant-se les mans.
—No, no t’amoïnis,
dona —respon el parent mentre fa el gest d’aixecar-se— Sabia que aquí, poc
podria dormir. La lluna és massa rodona avui.
L’àvia pensa que el parent és
boig. Avui no hi ha lluna. La nit és negre, com el seu davantal.
—Avui —continua
explicant-se el parent—: la lluna és rodona i jo he vist algú que s’allunya.
L’he tornat a somiar. He somiat amb l’ombra. L’ombra que s’allunya tenia els
seus ulls. Els de la meva dona. Tenia els seus cabells llargs i duia la seva
camisa de dormir. Em mostrava el cos i s’arromangava la camisa i li he cridat:
“Tapa’t, que t’has fet vella i arrugada”. I l’ombra s’ha tapat el cos. Llavors
jo m’he assegut a la vora del camí i l’ombra m’ha dit: “Portes els pantalons
apedaçats i et van balders. Tu també t’has fet vell. Vell i brut”. Jo no sóc
vell, he pensat. L’ombra s’ha acostat i jo he volgut tocar-li els cabells. Els
cabells de la meva dona. L’ombra m’ha dit: “No em toquis, no sóc res. Renta’t,
vell i brut”, mentre em mirava amb una mirada sense ulls.
L’àvia, ara asseguda, escolta
el parent i no diu res.
—Els homes,
Aurora, som imbècils, sempre estem
disposats a perdonar — continua el parent, amb la veu trencada—: Li he perdonat
fins i tot allò del mosso, quan tothom se’n fotia de mi.
El gos queixala amb
penes i treballs la cotna de la cansalada. El gat miola. El parent se’ls mira i
continua. L’àvia se l’escolta i sospira, mirant el terra.
—Se’m feia difícil
mirar-la als ulls —fa el parent amb el cap cot— L’únic que encara no li he
perdonat és que es morís tan aviat. Com si no li importés deixar-me sol. Potser
mai no la vaig saber estimar.
—Jo no sé quin és
el sentit de les nostres vides, potser
tan sols tenir fills? —diu l’àvia poc a poc.
El parent arronsa les
espatlles i diu:
—Tres dones he
estimat a la meva vida i a les tres les he perdut.
L’àvia escup i es frega les
mans amb ràbia i en silenci.
—La meva filla,
fixa’t —El parent mira per primera
vegada la dona que ara en silenci esgarrapa el terra amb els peus i afegeix—:
se’n va anar a ciutat massa joveneta i no n’he sabut res més. Fa temps que no
veig la Milena.
—La guerra ens va
partir. Entranyes i cor. Només ens queden els budells, plens de merda, maleït
siga! —l’àvia s’aixeca lentament.
El gos la segueix amb mandra i
mou la cua.
—Saps una cosa? —el
parent s’aixeca també—: La mirada no
menteix. La meva dona em va confessar allò del mosso amb la mirada més ingènua
del món —diu el parent i continua—: Bora nit, Aurora.
—Bora nit —diu l’àvia i torna
a sentir milers d’ocells que li xisclen per dintre.
L’entrada és ampla i dóna al
celler. El celler fa olor de bóta i de vi. Al fons, les escales porten a les habitacions. Al matí
hi reposaran les bacinetes que l’àvia buidarà amb indiferència. Un passadís
petit parteix la casa. L’àvia dorm al costat esquerra; el parent, al dret.
