Escriure. Marta M. El món real i el de la novel·la

La veritat absoluta o les veritats relatives. El món de la novel·la per a tu està ple de veritats relatives, com  la teva pròpia vida. Et vas fer gran i et vas adonar, per fi, que no existia una única veritat  per a totes les coses. De la intolerància a la tolerància. Les mirades plenes de matisos: la complexitat.

            Vas fer que a les teves novel·les sorgís aquesta nova tu, plena de veritats que es contradeien i que en canvi ja no et preocupaven. Eren les veritats dels teus personatges, l’inici de la mínima comprensió del món. La incertesa entesa com a no-certesa, com a veritat personal.

            I et tornava una i mil vegades la mateixa paraula: complexitat. La novel·la com a complexitat. Haguessis volgut destriar el bé del mal, però no et va ser possible. I sabies que, per damunt de tot, la novel·la  de tots els temps s’orientava, majoritàriament, cap a l’enigma que representava el jo.

            Per a tu la novel·la no pot decandir perquè en la novel·la es diu tot allò que només la novel·la pot dir. Aquest sentit, doncs, li dóna una profunditat perquè sigui immortal. Dius que l’obra sovint s’acompanya d’un context històric determinat que d’alguna manera fa que els personatges siguin d’una manera i no d’una altra. Però el que realment compta és que per a tu la realitat temporal i històrica del darrere només és una excusa per tal d’explorar l’existència. I una i una altra vegada se’t dibuixen personatges estranys, a vegades tot just esbossats d’altres complexos, amb reaccions singulars. Els personatges són tu. Els personatges són exploració de l’existència. Tu els crees, ells creixen. Com a àmbits de tu desconeguts fins a aquell moment. Travessen el temps, es tornen intemporals. Eterns.

            Perquè escrius et creus amb el dret de jugar amb l’eternitat. De parlar de coses que, com ja has dit abans, només pots parlar dintre d’una novel·la. Crees un món que ve de tu i se’n va cap a d’altres jos que se separen de tu. Com a novel·lista no t’interessa, ni li ha d’interessar a ningú, la teva biografia. Prefereixes ser una biografia desconeguda i una obra coneguda. Des de petita que t’angoixava i et decebia conèixer algun autor o autora que admiraves i vist a la llum del dia no era res més que una persona. L’autor, en canvi, ocult darrere la seva obra, és un ésser apassionant que existeix només com a tal. 

       Pel camí de sorra, vaig deixar tres cruïlles a l’esquerra, vaig trobar un dolmen també a l’esquerra i de seguida un revolt pronunciat i un mas. Al camí, un rètol de fusta deia  Mas del Revolt. Vaig respirar alleujada. Es feia fosc i començava a sentir-me perduda. L’entrada al mas  era gran i vaig aparcar a l’era. De seguida, dos gossos se’m van acostar remenant la cua i al seu darrere una dona gran em mirava i no deia res.

            —Bona tarda, bona nit, millor —vaig dir sense baixar del cotxe—. Estic buscant un lloc per dormir i m’han dit que aquí en trobaria.

Aleshores va somriure:

            —Bona nit, no t’has equivocat. Et deu haver semblat una mica complicat arribar fins aquí, oi? Ja pots baixar. No tinguis por dels gossos.

M’ensenyà el mas i encara em sembla sentir aquella sensació de cosa coneguda: d’austeritat i de bellesa alhora. Se’m devia notar. Em quedava aturada mirant-ho tot,  perquè tot somrient aquella dona em va dir que el seu nom era Milena. I  tu?, em va preguntar:

            —Marta, em dic Marta  i sóc escriptora, o potser hauria de dir que sóc professora i que treballo en una editorial i que he escrit tres llibres i que ara em sento buida, o potser, potser no hauria de dir res. Perdoni.

Encara ara em fa vergonya, per què li vaig explicar tot allò? Devia pensar que estava grillada. Vaig abaixar la mirada i em vaig maleir en silenci com tantes vegades havia fet.

            —Jo era mestra. M’encanta la canalla —em va dir tan tranquil·la i canviant de tema—. Tinc quatre fills ara ja grans que campen pel món. No t’amoïnis, dona. A vegades les paraules surten així i deu ser per alguna cosa.

En aquell moment i no en cap altre em vaig adonar que la Milena m’estava ajudant, que no es reia de mi, dels meus nervis, de la meva intranquil·litat. He tingut i vaig tenir moltes més ocasions en què la seva mirada m’ha somrigut.

            Tot seguit em mostrà casa seva: l’entrada-menjador, la cuina a la dreta, amb una gran llar de foc i un forn per coure-hi el pa, un lavabo i un celler amb bótes velles. Després pujàrem al pis de dalt. Vam seguir un corredor amb portes als dos costats. Es va aturar davant la primera porta de l’esquerra i em va dir que aquella seria la meva habitació. Pintada de groc palla amb un gran llit de matrimoni i un nòrdic blanc que el protegia del fred. La finestra donava a l’era on aquell dia hi veia el meu cotxe aparcat. La Milena em va explicar que aquella habitació tenia molta història, va somriure i em va deixar sola. Va aconseguir intrigar-me: aquí tot tenia un color especial.

 Ella, la Milena, era una dona gran, o una dona sense edat. Tenia els cabells llargs i blancs i els duia recollits en una llarga trossa. Semblava del nord, però no tenia cap accent. En aquells primers moments també vaig adonar-me que no havia vist ningú més a la casa.  Tot allò em voltava pel cap, però estava molt cansada i vaig deixar la bossa sobre el llit. Vaig baixar per demanar-li si sabia d’algun lloc per anar a sopar.

A la cuina, al costat de la Milena, hi havia un home.

            —Ah, mira, Jacob, ella és la Marta. És escriptora, saps?

            —Bona nit, encantada —m’hi vaig acostar tímidament.

            —Sóc en Jacob, el marit de la Milena. Encantat de tenir-te amb nosaltres.

Les set del matí i  no m’havia llevat. No podia ni moure’m. Sentia les seves paraules dintre meu. Paraules que no s’aturaven. No sabia què fer. No em vaig atrevir a trucar a les nostres filles. Segur que tenien altres preocupacions.  Jo era, aparentment, aquella bleda que tot ho entenia.  Colgada dintre el llit, amagada de mi mateixa, em feia fàstic i llàstima, fins que un cop de geni em va fer llevar. Vaig agafar el vell mapa de quan viatjàvem i amb el dit tremolós i els ulls tancats vaig assenyalar un lloc. Un indret totalment desconegut per a mi. Al Google vaig mirar de trobar informació. N’hi havia molt poca. Era un poblet petit, lluny de casa meva, ni tan sols hi sortia cap hotel. No sé d’on vaig treure el coratge, però ho vaig fer. Vaig preparar-me una bossa amb roba. Vaig mirar-me al mirall i el que vaig veure no em va agradar gens. Em sentia acabada. On era jo? Què m’estava passant? Mai no he estat persona de llepar-se les ferides i en canvi sentia llàstima de mi. 

           Vaig trigar una mica més de dues hores d’autopista i després una comarcal fins arribar al poble triat. Pel camí només pensava en la nota que li vaig deixar. Necessitava marxar. Potser quan tornés tot ho veuria més clar.

        Era cap al tard quan vaig arribar, i em va sorprendre la poca gent que hi havia pels carrers. El poble, petit i amb els carrers costeruts de pedra, es veia vell i cansat, gairebé com jo. Feia dies que l’editor em pressionava perquè acabés aquell assaig sobre l’escriure que li havia promès. Feia massa temps que no publicava res. En Dalmau tenia molta paciència però l’assaig se’m resistia. Jo no li deia res. Escoltava. Mirava el terra i pensava que no publicava res perquè em sentia buida. Buida i cap per avall, com un paraigua, com deia la meva àvia. Quan en Dalmau va acabar de parlar amb mi, ja li havia promès que acabaria l’assaig. Ho havia de fer.

La novel·la conté tres textures: una història contemporània amb la Marta de protagonista que serveix de pretext per conèixer una història més antiga, situada cap als anys quaranta. L'atzar fa que la Marta, que marxa de casa, conegui l'autora d'aquesta altra novel·la i li deixi llegir. Enmig de tot plegat, la protagonista escriptora de professió s'enfronta al repte inoportú d'escriure per al seu editor un assaig sobre el fet d'escriure.
No explico més. No vull avançar-me.

Els jaumets de les mongetes

L’àvia es lleva tranquil·la, baixa les escales i esmorza a la cuina, una llesca de pa sec i un got de  llet. A fora, al costat del pou, encara queden, repenjats, un parell de sacs de mongetes. N’arrossega un cap a l’entrada i n’aboca una pila a la taula. Sant Marc Santa Creu Santa Bàrbara no em deixeu. Una i una altra vegada. Mentre tria les mongetes pensa que avui anirà a Ca l’Elies. Els jaumets tornen negres, les mongetes blanques; tenen ales i estan pertot arreu.

            Al mas de Ca l’Elies hi ha tres gossos i una figuera vella al costat de la porta.  Les figues encara són verdes i n’hi ha arreu. Els gossos udolen. Mala peça al teler, pensa l’àvia. La porta només és ajustada. A l’entrada les parets tenen el color de la calç bruta. Li cal una emblanquinada, pensa.

—Jaume! Ets aquí? —la veu de l’àvia té un deix espantat.

No hi ha mobles. La veu li ressona contra les parets buides. A la cuina la llar de foc apagada, al costat una taula amb les potes esgarrapades  pels gats i tres pots de gelea de móres, un d’obert, i una cadira de boga.

            A fora un dels gossos es grata les puces. A l’hort  no hi ha ningú. A l’altre costat de la figuera, al porxo, magalles  i xapos  esperen silenciosos repenjats a la paret. De sobte, un calfred li recorre l’espinada i li fa girar el cap  al costat oposat del porxo. Allà com un estaquirot, de la biga, hi penja en Jaume amb la boca oberta i la llengua fora. 

Hi ha tant per llegir per tot arreu. Hi ha tantes imatges que ens atrapen l'atenció, que el fet d'haver iniciat aquest bloc, de cop perd tot el sentit. Què hi puc escriure que faci que aquest precisament es llegeixi? Potser, res. Perquè estem en el moment de la informació més que ràpida, veloç, més que interessant, impactant. Als escriptors només ens queda continuar imaginant mons paral·lels per veure si hi ha algú a l'altra banda. Tant de bo hi hagi algú. De manera tossuda confiaré en què aquesta petita i fragmentada història que aniré deixant al bloc, pugui interessar a algú.

El llibre El silenci de les cases sortirà publicat per l'editorial Pagès aquest estiu. Així amb el bon temps perquè no passi fred.