Fi. Paraula dura. Em queda el dol. He escrit l'ultima línia de la novel·la. A partir d'ara tindrà el seu recorregut lluny de mi. Sé que enyoraré els personatges i les hores de la matinada de lucidesa i escriptura i reescriptura i revisió i torna la reescriptura i obsessió de trobar la millor manera de dir les coses. Però també sé que un cop publicada formarà part de les històries en negre sobre blanc i viurà un llarg camí.
 |
| © Fotografia: Joan Clapés |
Dedicat als meus lectors i lectores, un tastet de la presentació que espero gaudireu:
Déjà-lu, Helena
“Un dia quan ja era
gran, al vestíbul d’un lloc públic, un home se’m va acostar”. Així comença
l’amant de Margueritte Duras. Jo, avui escric: Un dia, quan era jove, a
l’entrada d’un lloc públic un home coix se’m va acostar. Es va donar a conèixer
i em va dir: seré el teu professor, amb mi aprendràs a estimar l’escriptura;
jo, potser aprendré a estimar-te a tu. Vaig aturar-me en sec.
Penso
sovint en aquest moment. Se’m repeteixen les seves paraules com el clac del
bastó que l’acompanyava: “jo potser aprendré a estimar-te a tu” una vegada i
una altra. Després, el meu silenci. El silenci mut de no saber què dir. I la
seva mirada fixa en la meva sorpresa. Era jove, malgrat haver fet tard a
l’esperança. Vaig envellir massa aviat. Encara no sé quin serà el meu únic
consol, un dia penso que ho serà el clac del seu bastó. Als quinze anys tinc
encara el gest innnocent.
Sé
prou bé que inicio una obra que tracta d’allò que tantes vegades s’ha parlat:
l’home gran que vol modelar la noia jove. Que la vol seva. I em vénen al cap
molts inicis d’històries que foragito. Sé que començar així comporta obstacles
importants. L’home coix constituia un àmbit massa vast, massa fosc, massa
desesperant i massa perillós. Però la meva escriptura està lligada a aquest
home. Indefectiblement. Sense ell, jo no escriuria. Repasso espais de memòria
clars, notes i llibres escrits per ell, fotografies i dedicatòries i amb tot
això al davant, escric.
Va
ser després d’haver llegit l’amant per tercera vegada i després d’haver vist
l’entrevista que li van fer al programa Apostrophes que vaig decidir que havia
d’escriure aquest llibre, encara que no pogués respondre tots els interrogants
que tenia al davant. Aquesta novel·la és la cerca de respostes i potser la
resposta està en el simple fet d’escriure-la, en els fragments trencats, en el
vagareig de diferents moments de la vida, en definitiva, en les temptatives.
Escric
sabent que mai no deixaré que ningú no em repeteixi les paraules que encapçalen
l’obra perquè Jo vaig matar l’home del bastó que havia après a estimar-me.
