Pel camí de sorra, vaig deixar tres cruïlles a l’esquerra, vaig trobar
un dolmen també a l’esquerra i de seguida un revolt pronunciat i un mas. Al
camí, un rètol de fusta deia Mas del Revolt. Vaig respirar alleujada.
Es feia fosc i començava a sentir-me perduda. L’entrada al mas era gran i vaig aparcar a l’era. De seguida,
dos gossos se’m van acostar remenant la cua i al seu darrere una dona gran em
mirava i no deia res.
—Bona tarda, bona nit,
millor —vaig dir sense baixar del cotxe—. Estic buscant un lloc per dormir i
m’han dit que aquí en trobaria.
Aleshores va somriure:
—Bona nit, no t’has
equivocat. Et deu haver semblat una mica complicat arribar fins aquí, oi? Ja
pots baixar. No tinguis por dels gossos.
M’ensenyà el mas i encara em sembla sentir aquella
sensació de cosa coneguda: d’austeritat i de bellesa alhora. Se’m devia notar. Em
quedava aturada mirant-ho tot, perquè
tot somrient aquella dona em va dir que el seu nom era Milena. I tu?, em va preguntar:
—Marta, em dic
Marta i sóc escriptora, o potser hauria
de dir que sóc professora i que treballo en una editorial i que he escrit tres
llibres i que ara em sento buida, o potser, potser no hauria de dir res.
Perdoni.
Encara ara em fa vergonya, per què li vaig explicar tot allò?
Devia pensar que estava grillada. Vaig abaixar la mirada i em vaig maleir en
silenci com tantes vegades havia fet.
—Jo era mestra. M’encanta
la canalla —em va dir tan tranquil·la i canviant de tema—. Tinc quatre fills
ara ja grans que campen pel món. No t’amoïnis, dona. A vegades les paraules
surten així i deu ser per alguna cosa.
En aquell moment i no en cap altre em vaig adonar que la
Milena m’estava ajudant, que no es reia de mi, dels meus nervis, de la meva
intranquil·litat. He tingut i vaig tenir moltes més ocasions en què la seva
mirada m’ha somrigut.
Tot seguit em mostrà
casa seva: l’entrada-menjador, la cuina a la dreta, amb una gran llar de foc i
un forn per coure-hi el pa, un lavabo i un celler amb bótes velles. Després
pujàrem al pis de dalt. Vam seguir un corredor amb portes als dos costats. Es
va aturar davant la primera porta de l’esquerra i em va dir que aquella seria
la meva habitació. Pintada de groc palla amb un gran llit de matrimoni i un
nòrdic blanc que el protegia del fred. La finestra donava a l’era on aquell dia
hi veia el meu cotxe aparcat. La Milena em va explicar que aquella habitació
tenia molta història, va somriure i em va deixar sola. Va aconseguir
intrigar-me: aquí tot tenia un color especial.
Ella, la Milena,
era una dona gran, o una dona sense edat. Tenia els cabells llargs i blancs i
els duia recollits en una llarga trossa. Semblava del nord, però no tenia cap
accent. En aquells primers moments també vaig adonar-me que no havia vist ningú
més a la casa. Tot allò em voltava pel
cap, però estava molt cansada i vaig deixar la bossa sobre el llit. Vaig baixar
per demanar-li si sabia d’algun lloc per anar a sopar.
A la cuina, al costat de la Milena, hi havia un home.
—Ah, mira, Jacob, ella
és la Marta. És escriptora, saps?
—Bona nit, encantada —m’hi
vaig acostar tímidament.
—Sóc en Jacob, el
marit de la Milena. Encantat de tenir-te amb nosaltres.
