La cambra pròpa

La cambra pròpa

dilluns, 16 de gener de 2017

       Pel camí de sorra, vaig deixar tres cruïlles a l’esquerra, vaig trobar un dolmen també a l’esquerra i de seguida un revolt pronunciat i un mas. Al camí, un rètol de fusta deia  Mas del Revolt. Vaig respirar alleujada. Es feia fosc i començava a sentir-me perduda. L’entrada al mas  era gran i vaig aparcar a l’era. De seguida, dos gossos se’m van acostar remenant la cua i al seu darrere una dona gran em mirava i no deia res.
            —Bona tarda, bona nit, millor —vaig dir sense baixar del cotxe—. Estic buscant un lloc per dormir i m’han dit que aquí en trobaria.
Aleshores va somriure:
            —Bona nit, no t’has equivocat. Et deu haver semblat una mica complicat arribar fins aquí, oi? Ja pots baixar. No tinguis por dels gossos.
M’ensenyà el mas i encara em sembla sentir aquella sensació de cosa coneguda: d’austeritat i de bellesa alhora. Se’m devia notar. Em quedava aturada mirant-ho tot,  perquè tot somrient aquella dona em va dir que el seu nom era Milena. I  tu?, em va preguntar:
            —Marta, em dic Marta  i sóc escriptora, o potser hauria de dir que sóc professora i que treballo en una editorial i que he escrit tres llibres i que ara em sento buida, o potser, potser no hauria de dir res. Perdoni.
Encara ara em fa vergonya, per què li vaig explicar tot allò? Devia pensar que estava grillada. Vaig abaixar la mirada i em vaig maleir en silenci com tantes vegades havia fet.
            —Jo era mestra. M’encanta la canalla —em va dir tan tranquil·la i canviant de tema—. Tinc quatre fills ara ja grans que campen pel món. No t’amoïnis, dona. A vegades les paraules surten així i deu ser per alguna cosa.
En aquell moment i no en cap altre em vaig adonar que la Milena m’estava ajudant, que no es reia de mi, dels meus nervis, de la meva intranquil·litat. He tingut i vaig tenir moltes més ocasions en què la seva mirada m’ha somrigut.
            Tot seguit em mostrà casa seva: l’entrada-menjador, la cuina a la dreta, amb una gran llar de foc i un forn per coure-hi el pa, un lavabo i un celler amb bótes velles. Després pujàrem al pis de dalt. Vam seguir un corredor amb portes als dos costats. Es va aturar davant la primera porta de l’esquerra i em va dir que aquella seria la meva habitació. Pintada de groc palla amb un gran llit de matrimoni i un nòrdic blanc que el protegia del fred. La finestra donava a l’era on aquell dia hi veia el meu cotxe aparcat. La Milena em va explicar que aquella habitació tenia molta història, va somriure i em va deixar sola. Va aconseguir intrigar-me: aquí tot tenia un color especial.
 Ella, la Milena, era una dona gran, o una dona sense edat. Tenia els cabells llargs i blancs i els duia recollits en una llarga trossa. Semblava del nord, però no tenia cap accent. En aquells primers moments també vaig adonar-me que no havia vist ningú més a la casa.  Tot allò em voltava pel cap, però estava molt cansada i vaig deixar la bossa sobre el llit. Vaig baixar per demanar-li si sabia d’algun lloc per anar a sopar.
A la cuina, al costat de la Milena, hi havia un home.
            —Ah, mira, Jacob, ella és la Marta. És escriptora, saps?
            —Bona nit, encantada —m’hi vaig acostar tímidament.
            —Sóc en Jacob, el marit de la Milena. Encantat de tenir-te amb nosaltres.