La cambra pròpa

La cambra pròpa

dilluns, 30 de gener de 2017

Escriure. Marta M. El món real i el de la novel·la


La veritat absoluta o les veritats relatives. El món de la novel·la per a tu està ple de veritats relatives, com  la teva pròpia vida. Et vas fer gran i et vas adonar, per fi, que no existia una única veritat  per a totes les coses. De la intolerància a la tolerància. Les mirades plenes de matisos: la complexitat.
            Vas fer que a les teves novel·les sorgís aquesta nova tu, plena de veritats que es contradeien i que en canvi ja no et preocupaven. Eren les veritats dels teus personatges, l’inici de la mínima comprensió del món. La incertesa entesa com a no-certesa, com a veritat personal.
            I et tornava una i mil vegades la mateixa paraula: complexitat. La novel·la com a complexitat. Haguessis volgut destriar el bé del mal, però no et va ser possible. I sabies que, per damunt de tot, la novel·la  de tots els temps s’orientava, majoritàriament, cap a l’enigma que representava el jo.
            Per a tu la novel·la no pot decandir perquè en la novel·la es diu tot allò que només la novel·la pot dir. Aquest sentit, doncs, li dóna una profunditat perquè sigui immortal. Dius que l’obra sovint s’acompanya d’un context històric determinat que d’alguna manera fa que els personatges siguin d’una manera i no d’una altra. Però el que realment compta és que per a tu la realitat temporal i històrica del darrere només és una excusa per tal d’explorar l’existència. I una i una altra vegada se’t dibuixen personatges estranys, a vegades tot just esbossats d’altres complexos, amb reaccions singulars. Els personatges són tu. Els personatges són exploració de l’existència. Tu els crees, ells creixen. Com a àmbits de tu desconeguts fins a aquell moment. Travessen el temps, es tornen intemporals. Eterns.

            Perquè escrius et creus amb el dret de jugar amb l’eternitat. De parlar de coses que, com ja has dit abans, només pots parlar dintre d’una novel·la. Crees un món que ve de tu i se’n va cap a d’altres jos que se separen de tu. Com a novel·lista no t’interessa, ni li ha d’interessar a ningú, la teva biografia. Prefereixes ser una biografia desconeguda i una obra coneguda. Des de petita que t’angoixava i et decebia conèixer algun autor o autora que admiraves i vist a la llum del dia no era res més que una persona. L’autor, en canvi, ocult darrere la seva obra, és un ésser apassionant que existeix només com a tal.