L’àvia es lleva tranquil·la,
baixa les escales i esmorza a la cuina, una llesca de pa sec i un got de llet. A fora, al costat del pou, encara
queden, repenjats, un parell de sacs de mongetes. N’arrossega un cap a
l’entrada i n’aboca una pila a la taula. Sant Marc Santa Creu Santa Bàrbara no
em deixeu. Una i una altra vegada. Mentre tria les mongetes pensa que avui anirà a Ca l’Elies.
Els jaumets tornen negres, les mongetes blanques; tenen ales i estan pertot
arreu.
Al mas de Ca l’Elies hi ha tres gossos i una figuera
vella al costat de la porta. Les figues
encara són verdes i n’hi ha arreu. Els gossos udolen. Mala peça al teler, pensa
l’àvia. La porta només és ajustada. A l’entrada les parets tenen el color de la
calç bruta. Li cal una emblanquinada, pensa.
—Jaume! Ets aquí? —la
veu de l’àvia té un deix espantat.
No hi ha mobles. La veu li
ressona contra les parets buides. A la cuina la llar de foc apagada, al costat
una taula amb les potes esgarrapades
pels gats i tres pots de gelea de móres, un d’obert, i una cadira de
boga.
A fora un dels gossos es grata les puces. A l’hort no hi ha ningú. A l’altre costat de la
figuera, al porxo, magalles i xapos esperen silenciosos repenjats a la paret. De
sobte, un calfred li recorre l’espinada i li fa girar el cap al costat oposat del porxo. Allà com un
estaquirot, de la biga, hi penja en Jaume amb la boca oberta i la llengua fora.
