Les set del matí i  no m’havia llevat. No podia ni moure’m. Sentia les seves paraules dintre meu. Paraules que no s’aturaven. No sabia què fer. No em vaig atrevir a trucar a les nostres filles. Segur que tenien altres preocupacions.  Jo era, aparentment, aquella bleda que tot ho entenia.  Colgada dintre el llit, amagada de mi mateixa, em feia fàstic i llàstima, fins que un cop de geni em va fer llevar. Vaig agafar el vell mapa de quan viatjàvem i amb el dit tremolós i els ulls tancats vaig assenyalar un lloc. Un indret totalment desconegut per a mi. Al Google vaig mirar de trobar informació. N’hi havia molt poca. Era un poblet petit, lluny de casa meva, ni tan sols hi sortia cap hotel. No sé d’on vaig treure el coratge, però ho vaig fer. Vaig preparar-me una bossa amb roba. Vaig mirar-me al mirall i el que vaig veure no em va agradar gens. Em sentia acabada. On era jo? Què m’estava passant? Mai no he estat persona de llepar-se les ferides i en canvi sentia llàstima de mi. 

           Vaig trigar una mica més de dues hores d’autopista i després una comarcal fins arribar al poble triat. Pel camí només pensava en la nota que li vaig deixar. Necessitava marxar. Potser quan tornés tot ho veuria més clar.

        Era cap al tard quan vaig arribar, i em va sorprendre la poca gent que hi havia pels carrers. El poble, petit i amb els carrers costeruts de pedra, es veia vell i cansat, gairebé com jo. Feia dies que l’editor em pressionava perquè acabés aquell assaig sobre l’escriure que li havia promès. Feia massa temps que no publicava res. En Dalmau tenia molta paciència però l’assaig se’m resistia. Jo no li deia res. Escoltava. Mirava el terra i pensava que no publicava res perquè em sentia buida. Buida i cap per avall, com un paraigua, com deia la meva àvia. Quan en Dalmau va acabar de parlar amb mi, ja li havia promès que acabaria l’assaig. Ho havia de fer.